Model d’atenció sociosanitària

• El passat 8 de maig va tenir lloc “Adefarma Work”, esdeveniment en què es van desenvolupar taules sobre diferents temes d’actualitat al sector sanitari i sociosanitari.

• La taula QUIN ÉS EL SERVEI A LA DEPENDÈNCIA QUE DONEM LES FARMÀCIES COMUNITÀRIES? POTENCIAL, RISCOS, AMENACES, FORTALESES, va comptar amb la intervenció de Dª Ana Oliver, Vicepresidenta del grup Hefame, Dª Nuria Urquiz Pérez, Directora del Centre sociosanitari L´ Onada, Onacare, Dra. Alexandra Gonzalez Pinto, del departament mèdic de L´Onada, Onacare, Dr. José Luis Baquero Úbeda, pacient i coordinador RSC, RRII i accés a OAFI, i Secretari d’AECOSAR i el Dr. Rubén Martín Lázaro, secretari general d’Adefarma.

• Va comptar amb el suport explícit de representants de la indústria a través del Sr. Francisco Javier Labarga, Business Unit Manager a Tecnimede España.

• Es va mostrar unanimitat en com ha de ser el servei farmacèutic als centres sociosanitaris; com necessiti el pacient, cadascun. Flexible, competitiu, immediat i, sobretot, ha de girar al voltant de la llibertat d’elecció dels centres i els pacients, independentment d’on sigui el centre, el nombre de residents i el règim.

Model d’atenció sociosanitària

Recentment, en el món professional de la farmàcia comunitària, als centres i associacions de pacients, hi ha hagut força enrenou a la Comunitat de Madrid. Com que la Direcció General de Coordinació Sociosanitària de la Conselleria de Sanitat de la CAM hauria traslladat quina seria la seva interpretació respecte al que recull la Llei d’Ordenació Autonòmica, sobre el desenvolupament de la prestació farmacèutica als Centres de Serveis Socials de caràcter residencial, vinculant-la a una aplicació restrictiva del RD 16/2012, en el sentit que per a aquells centres de “cent llits o més en règim d’assistits” només hi hauria dues opcions per al servei de farmàcia, que passarien per donar-se d’alta al centre com a dipòsit farmacèutic hospitalari i contractar farmacèutic especialista hospitalari o bé conveniar amb Sanitat, passant l’hospital de referència públic a ser el dipòsit de medicaments.

Davant d’això, per poder estudiar i discutir el tema, s’organitza a Adefarma Work una taula perquè de manera lliure i independent grups de residències capdavanteres i dues associacions de pacients comunament implicades, que expressen la seva opinió i inquietuds sobre el model sociosanitari i sobre què model volem tenir. L’exclusió afectaria el dia a dia dels pacients i les activitats dels centres, independentment del nombre de llits, tal com en reiterades ocasions han manifestat les associacions afectades, (de pacients i de centres):

• Es justifica sobre la base de mal entesos objectius, econòmics i de gestió pública.
• En obligar-se a tenir un farmacèutic amb l’especialitat hospitalària, es complica la gestió de recursos humans en un sistema ja saturat, experimentant i posant en risc un sistema que fins ara ha donat un resultat impecable.
• No només es minusvalora la capacitat del farmacèutic comunitari, sinó que també es fa del dret legítim d’elecció en centres (de gestió pública i privada) i dels usuaris.
• S’incorreria en inequitats entre diferents comunitats autònomes i criteri de llits; malgrat deure’s tots a una mateixa Constitució Espanyola (article 43) i defugint el sistema mixt publicoprivat.
• Es vulnera el dret a la lliure elecció del servei per part de cada ciutadà i s’homogeneïtza i institucionalitza de manera massiva. Els ciutadans no estan interns o hospitalitzats als centres sociosanitaris, és casa seva, encara que tinguin règim d’assistits, i tenen dret a triar la farmàcia que els presta el servei.
• Si s’imposa un hospital es genera un nou nivell assistencial, es complica la conciliació de la medicació i, per exemple, si el resident canvia de domicili o surt de vacances sol o amb els seus tutors, se l’obliga a passar per un període de transició i no es garanteix que la seva medicació estigui disponible al punt de destinació.
• Es posa en perill la garantia de subministrament continuat i es redueix la diversificació de subministrament. Es trencaria de manera innecessària, ja que el sistema actual gaudeix d’altíssims nivells de qualitat i satisfacció i no ha fallat mai (mai; ni a COVID, ni Filomena…)

Els representants del centre Onacare L´Onada van exposar que els centres disposen de tot un arsenal de serveis específics i individualitzats, que brinda una atenció única i especialitzada, que creix any rere any, per la qual cosa no cal aplicar interpretacions normatives que impedeixin que aquests serveis es desenvolupin de manera eficient, ja que els faria inviables. Són serveis i maneres d’entendre la realitat dels pacients des d’un estil de vida actualitzat, actiu, autorresponsable que fa que la garantia i l’augment de la qualitat de vida dels residents sigui la prioritat. Es tracta de bandejar la inèrcia a institucionalització, que no abandonin el seu entorn, casa seva i si han d’acudir, perquè així ho desitgen, a viure a un centre, que no se’ls homogenitzi.

Per la seva banda, el Dr. José Luis Baquero, va començar recordant que a Espanya el 60% de les persones més grans de 65 anys pateixen almenys una malaltia crònica, cosa que significa que la majoria de les persones d’edat avançada són pacients, sent la patologia osteoarticular de les més prevalents. Va abordar la problemàtica de l’envelliment des de diverses facetes com és l’adaptació de l’entorn i la proposta de la certificació OAFI Space en base a paràmetres de seguretat, confort i qualitat de vida.

En tot cas, entrant en el tema central de la discussió, no es pot consentir que se salti la capacitat d’escollir dels ciutadans, ja que no se’ls ha de tractar com a malalts, independentment que el centre tingui més o menys llits, a una comunitat autònoma o una altra, estiguin o no en règim d’assistits, de gestió privada o pública, etc.  Es tracta que aquests ciutadans, que han variat el seu domicili, han de tenir les mateixes oportunitats d’elecció que la resta dels ciutadans que estan al seu propi domicili, per garantir el seguiment de l’adherència al tractament, la traçabilitat i la responsabilitat, evitar el desproveïment, entre molts altres aspectes.

Per la seva banda, Rubén Martín va ser molt resolutiu;  només volem llibertat. Va donar una sèrie de criteris per deixar clar que és una interpretació que “segur que la Direcció d’Ordenació consensuarà. Aquesta és la nostra percepció”. Va donar diverses dades, com la redacció de l’article 42 que és a què al·ludia la direcció de coordinació:

Article 42. Centres de serveis socials de caràcter residencial.

1. Els centres de serveis socials de caràcter residencial amb cent llits o més en règim d’assistits estan obligats a establir un servei de farmàcia hospitalària propi, autoritzat per la Conselleria amb competències en matèria de sanitat.

Això no obstant, aquells centres que estableixin acords o convenis amb la Conselleria amb competències en matèria de prestació farmacèutica podran disposar d’un dipòsit de medicaments [sense afegir-ne més, ni en sentit restrictiu, ni ampliat].

És a dir, no s’estableix impossibilitat de poder continuar donant el servei, cal establir com, però a priori; “la normativa” no obliga res.

Pel que fa al RD 16/2012, que era un altre dels arguments:

És el RD del copagament, que s’està derogant i aplicant a cada comunitat autònoma com s’estima.

És el RD del copagament també hospitalari; no s’aplica a cap comunitat autònoma

Està completament obsolet. És d’una època en què el concepte “sociosanitari” no estava definit. Ni centre assistencial, ni assistit.

No s’indica, per tant, que sempre s’hagi de convenir en el sentit d’excloure la llibertat d’elecció de cada ciutadà, o en qui deleguin, en el sentit d’excloure cap opció.

Va quedar de manifest, davant de preguntes dels assistents i, per tant, afectats, que no es disposa de cap pla, ja que la resposta a “i les urgències, si el personal als hospitals deixa de treballar a les 15.30?”, “per què a Comunitats Autònomes com Múrcia s’ha definit assistit de manera que permet respectar la llibertat d’elecció i aquí no?”, “per què canviar un sistema que funciona per un altre que no sabem si funcionarà?”, “qui se’n fa càrrec dels tractament aguts?”, “què passa si el resident canvia de domicili o de comunitat autònoma?”, “ha de sol·licitar la baixa de la residència per conciliar la medicació si abandona la residència i passa a viure al domicili dels seus familiars per exemple en vacances?” “per què generar un altre nivell assistencial?”. La resposta va ser sempre “perquè obliga la normativa” o “ho anirem veient, us volem consultar”. No podem per menys que preguntar “què hauria passat si aquest sistema que es proposa, un cop ha quedat clar que no imposa cap normativa, s’hauria implantat al COVID, amb els hospitals saturats? És més, qui o què hauria assistit a les residències en el moment de saturació per grip la tardor passada?

I va concloure amb una sèrie de reflexions:

• Què suposa això per als usuaris? Risc innecessari de pèrdua de qualitat i capacitat d’elecció.
• Què suposa per als centres? Augment de costos en recursos humans, pèrdua de qualitat i capacitat d’elecció.
• Què suposa per a les farmàcies?
  • En la major part dels casos és la millor via per al desenvolupament professional, ja que atendre una residència, atesos els costos indirectes que té, suposa una baixada del marge.
  • Econòmica: en no poder-se dedicar ara cap, ni en el present ni en el futur, es deprecia el fons de comerç.
  • Injustificat descredit de la figura del farmacèutic comunitari.
• Què suposa això per a l’administració? Majors costos i risc de col·lapse de la gestió.
• Què proposem? Que es respecti la llibertat d’elecció, que elegeixin els ciutadans, com fins ara, i que ens deixin competir.

Finalment, recorda que si tens osteopènia i osteoporosi, artrosi o una altra afectació articular, o coneixes algú que les tingui, t’animem que t’associïs a OAFI a través de la nostra web. A més de fer-te arribar material didàctic i informatiu de forma gratuïta, et beneficiaràs de moltes altres activitats i podràs acudir a la clínica solidària gratuita del Dr. Vergés i la nostra nutricionista.

No dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres sense compromís, a info@oafifoundation.com o trucant al telèfon 0034) 931 594 015.

Quedem a la vostra disposició!