Disfàgia i artrosi: Comprenent dues afeccions clau i la seva relació

Disfagia

La disfàgia i l’artrosi són dues condicions mèdiques que afecten diferents parts del cos, però que poden tenir interaccions sorprenents. Aquest article n’explora les característiques principals, possibles connexions i mètodes de tractament.

En primer lloc, parlarem de la disfàgia, què és?

El terme disfàgia prové del grec «dys» (dificultat) i «phagia» (menjar).

La Disfàgia es defineix com un símptoma que fa referència a la dificultat o molèstia que es produeix a l’hora de formar i/o moure el bol alimentari, des de la boca a l’esòfag.

La disfàgia es pot localitzar a nivell orofaringi o esofàgic. La disfàgia orofaríngia comprèn les alteracions de la deglució d’origen oral, faringi, laringi i de l’esfínter esofàgic superior i abasta gairebé el 80% dels diagnòstics de disfàgia. La disfàgia esofàgica fa referència a alteracions a l’esòfag superior, el cos esofàgic i l’esfínter inferior, suposa el 20% dels diagnòstics.

Les poblacions de més risc de presentar disfàgia són les persones grans (afecta el 30-40% de les persones de 65 anys o més), les persones amb malalties neurològiques o neurodegeneratives i les persones amb malalties de cap i coll. Un diagnòstic precoç i un tractament adequat són essencials, ja que la disfàgia pot portar a complicacions greus com ara la desnutrició o pneumònia per aspiració.

Quins són els símptomes de la disfàgia?

Hi ha diferents signes que ens fan sospitar d’una disfàgia:

  • Tos o ennuegament en menjar, o immediatament després, amb totes o amb alguna consistència, especialment líquids.
  • Canvis a la veu durant o després de la deglució.
  • Babeo, dificultat per al control de la saliva.
  • Dificultat per a la formació del bolo i el maneig del menjar a la boca.
  • Deglució fraccionada (tenir la necessitat d’empassar diverses vegades per menjar un bolo petit).
  • Empassar el menjar en petites quantitats, a poc a poc.
  • Residus a la boca post deglució.
  • Sensació de retenció d’aliments a la faringe i necessitat de fer diverses deglucions.
  • Carraspeo durant o després dels àpats
  • Ocupació de temps excessiu per menjar.
  • Pèrdua de pes progressiva.
  • Pics febrils sense causa aparent.
  • Infeccions respiratòries de repetició (per broncoaspiració).

Artrosi: Una malaltia degenerativa

L’ artrosi és una patologia crònica caracteritzada pel desgast del cartílag articular, cosa que genera dolor i rigidesa a les articulacions. És la forma més comuna d’artritis i la prevalença augmenta amb l’edat. Factors com l’excés de pes, la genètica i l’ús repetitiu de certes articulacions augmenten el risc de desenvolupar-la. Les articulacions comunament afectades inclouen els genolls, malucs i mans.

L’artrosi limita la qualitat de vida i pot conduir a una discapacitat severa si no es fa servir correctament.

La conexió entre disfàgia i artrosi

Encara que aquestes dues afeccions semblen no estar relacionades, hi ha circumstàncies on convergeixen.

Per exemple, l’artrosi cervical, que afecta les vèrtebres del coll, pot ocasionar compressió d’estructures properes a l’esòfag i causa disfàgia mecànica.

D’altra banda, dins de l’artrosi cervical, aquesta pot causar canvis ossis o la formació d’osteòfits (creixements ossis). Aquests canvis estructurals poden exercir pressió sobre l’esòfag o les vies nervioses que controlen els músculs de la deglució i porten a una disfàgia mecànica.

En aquests casos, la dificultat per empassar-se no està causada per problemes neurològics, sinó per una obstrucció física o una alteració estructural.

A més, els adults grans, comunament afectats per l’artrosi, també són més propensos a patir disfàgia a causa de l’envelliment natural dels músculs implicats en la deglució.

¿ Què he de fer si sospito que tinc disfàgia?

Davant la sospita de disfàgia hem d’acudir a un otorinolarigòleg especialista en disfàgia perquè ens faci el diagnòstic.

Hem d’acudir també a una logopeda especialista en disfàgia perquè ens orienti quin tipus d’alimentació podem menjar i ens ajudi amb la rehabilitació de la disfàgia.

En conclusió, podem dir que tant la disfàgia com l’artrosi presenten desafiaments significatius, però la investigació continua proporcionant millors enfocaments per manejar-los. Comprendre la relació entre aquestes dues condicions és crucial per desenvolupar tractaments integrals i personalitzats.

Referències Bibliogràfiques

  • Velasco MM, Arreola V, Clavé P, Puiggrós C. Abordaje clínico de la disfagia orofaríngea: diagnóstico y tratamiento. Nutr Clin Med. 2007; 1 (3): 174-202.
  • WGO. Disfagia. Guías y cascadas mundiales. Vol. 1. World Gastroenterology Organisation; 2014. p. 55-72.
  • Hochberg, M. C., Altman, R. D., April, K. T., et al. (2012). American College of Rheumatology 2012 recommendations for the use of nonpharmacologic and pharmacologic therapies in osteoarthritis of the hand, hip, and knee. Arthritis Care & Research, 64(4), 465–474.
  • Hunter, D. J., & Felson, D. T. (2006). Osteoarthritis. BMJ, 332(7542), 639–642.
  • Katz, P., Yelin, E., & Haaz, S. (2014). Prevalence and correlates of perceived employment discrimination among working-age adults with arthritis. Arthritis Care & Research, 66(9), 1306–1313.
  • Logemann, J. A. (1998). Evaluation and Treatment of Swallowing Disorders. Austin: Pro-Ed.
  • Smithard, D. G., O’Neill, P. A., England, R. E., et al. (1996). The natural history of dysphagia following a stroke. Dysphagia, 11(4), 231–237.
  • Atenció a la disfàgia orofaríngia en els diversos àmbits del sistema de salut Document de consens Octubre de 2018

Recupera ara el nostre programa d’OAFI Radio sobre DISFÀGIA, SARCOPÈNIA I NUTRICIÓ: COM ENS POT AJUDAR L’ALIMENTACIÓ?

Al programa d’ #OAFIRADIO explorem la disfàgia i quines alternatives nutricionals hi ha per anticipar o gestionar aquesta patologia, com les textures modificades, juntament amb Natàlia Talleda, logopeda i terapeuta ocupacional i Patricia Sanz, Campofrío Food Group, alhora que coneixem el testimoni de Susana. A més, juntament amb la nutricionista Antonela Bávaro, coneixem com l’alimentació ens pot ajudar a enfortir la musculatura i prevenir o millorar patologies com ara la sarcopènia.